Nou viatge: Grècia- Turquia i Xipre

Hola! Després de tot aquest temps desaparegut, torne a activar aquest bloc de viatges.

Des del meu primer viatge en bici, que vaig voler repetir, doncs és una experiència que enganxa! I després d'haver estant pensant per quins llocs podria anar, quina ruta seguir, etc, em vaig decidir per intentar resseguir les passes d'Alexandre Magne. El que volia fer era la seva primera gran etapa de conquestes, la que li va portar fins Egipte i a la fundació d'Alexandria.

Però una cosa és la intenció que tenia, i una altra ben distinta són les meues possibilitats. Ara per ara, no em podia permetre estar tant de temps fora i, a més a més, aquesta ha estat la primavera de les revolucions àrabs, i la ruta que tenia pensada es veia molt afectada.

Així que per uns i altres motius, se m'ha quedat una escapada per Grècia, Turquia i Xipre (ojala pugui asomar-me al Líban!). Com que tinc molts pocs dies, el que faré serà sacrificar el qu pugui de la Grècia continental, per tal de pedalejar el màxim que pugui per la costa turca. Arribar a Xipre des de l'illa de Rodes (enlloc de com està marcat al plànol, arribaré a Xipre des de territori grec i m'estalviaré problemes polítics), i així a vore si puc agafar un vaixell que em porte a Beirut, encara que sigui una nit!

Aquesta vegada faré el viatge sol, amb l'única companyia de la meua bici i algun llibre. Tinc moltes ganes de marxar i perdre'm per aquelles carreteres, pobles i platges que segur trobaré!

Dia V: Sagunt-Xilxes-Dénia

Torre dels Serrans de València
Me lo como tó! Hem arribat a València!

Som uns champions!

Al costat de l'autovia. Indica "València centre"

Per la carretera de Llíria, camí de València.

Castell de Sagunt.

Al dependre la nostra eixida de l'horari del tren i de la bona gent de l'hotel que ens havia d'obrir el local on estaven les bicis, van aprofitar per no matinar tant. L'esmorçar va ser a l'habitació i després, camí a l'estació a agafar un tren que ens portés cap a enrere.

Van baixar abans d'arribar a Castelló, a Xilxes. D'allà, seguint una carretera costera, van pedalejar direcció a Sagunt. En mig d'una urbanització va començar a ploure! Com van poguer ens vam refugiar i protegir les alforjes amb plàstics. Per sort l'aigua no va durar molt, i a l'estoneta estavem de nou pedalejant.

Ja es vèia l'imponent castell de Sagunt, dominant tota la zona. Igual l'immens exèrcit d'Annibal va passar pels mateixos camins que nosaltres! O seria més correcte al contrari?

Una vegada a Sagunt, de nou, ens van indicar que la millor manera d'arribar a València sense trepijar la nacional era l'antiga carretera de Llíria.

Efectivament, un caminal tranquil i sense trànsit. Vam fer uns quants pobles així i, arribat el moment, vam agafar una nova via verda que arribava, gairebé, a les portes de València.

Veure els cartells d'entrada a València va suposar una gran alegria!! Era com si ja estiguesim a casa! I encara ens faltàven 100km!

Era molt aviat, les 12.00 més o menys, però Chiri tenia uns amics i vam anar a la seua casa. El pla era menjar un arrosset a prop del Cabanyal. Ens vam atipar moltíssim d'un arròs negre expectacular i entre una cosa i una altra sortíem a les 19.00 de casa del seu amic amb una desgràcia: la camera de fotos va patir un accident en caure pel forat de l'ascensor. Com sona.

Al ser tan tard, li vam fotre canya i això de les 21h i poquet ja estàvem a Cullera. Havíem anat molt ràpid. Estava fent-se de nit i no hi havia cap càmping. Tampoc ho teniem fàcil per trobar un lloc on acampar, doncs la zona no era molt "segura", i els hotel també estaven molt lluny. Quedava, de nou, el recurs del tren. A Gandia segur que trobaríem algun hotelet. Chiri va proposar tornar a València a dormir a casa del seu amic, però jo em vaig negar. No volia tornar a València. Havia estat una mala experiència per a mi.

Eren més de les 23h quan vam arribar a Gandia. Al costat mateix de l'estació es veu que hi havia un hotel, però... ja estavem a Gandia! Hi erem al costat de Dénia! A les bicis portàvem llums així que... a pedalejar!!

El trajecte Gandia- Oliva el vam fer per la via verda que hi ha. I d'Oliva a Dénia per camins paral·lels a la nacional, menys a El Verger que vam agafar l'antiga carretera. Al polígon d'El Verger vam fer una paradeta "tècnica". No hi havia ningú per la carretera, menys un cotxe ple de gent, que va passar, i que vèiem que dóna la volta i s'apropa cap a nosaltres. "Mal assumpte" vaig pensar. En això que es para davant meu i el conductor em pregunta:

- Tú eres Julián?

- Sí- però qui cony és aquest que em coneix, vaig pensar.

- Sóc Oscar, el sobrino de Leo.

La mare que va! Quina casualitat! Resulta que Leo és l'amic meu de Els Poblets que estava fent la ruta de la seda en bici, i Oscar, el seu nebot, el va acompanyar fins a Itàlia. Només haviem parlat a través dels blogs.

Xarrem un poquet i ens acomiadem, que tots tenim son i volem arribar a casa.

Vaig dormir a cada de Chiri perquè no tenia claus de casa i els meus pares no hi eren.

A l'1.30, o així, vam fer la nostra arribada triomfal. Ens havíem fet una pallissa d'uns 140 km aquell dia. Ja no em fèiem mal els genolls, ni les cames ni res. Les ganes d'arribar havien fet desparèixes els problemes físics. Ho havíem aconseguit.

Havíen estat 4 nits i 5 dies de pedalejar.

Dia IV: Vinaròs- Sagunt

Via Verda d'Oropesa a Benicàssim

Via Verda Oropesa- Benicàssim

València ja està a només una horeta ;)

Un poquet de dòpping no fa mal!

Penyíscola

Una dutxa de bon matí

La nit de Vinaròs va ser una de les més intranquiles de totes, entre altres coses, perquè va ploure. Al matí, vam continuar per la carretera de la costa fins a Benicarló, on a la platja, vam aprofitar per fer-nos una dutxeta.

Els dolors del genoll dret gairebé havien desaparegut, però els del genoll esquerre ara eren bastant forts. De totes formes, Castelló estava, relativament, a prop, i això ens donava ànims.

Passat Benicarló vam continuar per la carretera de la costa fins a Penyíscola, per després continuar cap a baix també per la costa, però... de Penyíscola no ixia cap carretera cap al sud!!! Havíem de tornar enrere per enganxar la nacional a Benicarló :( Això supossava refer uns 15 km en una pujadeta no molt forta, però contínua. Aquest ens va fer bastant mal, tant física com psicológicament. Una vegada vam entrar a la nacional, més del mateix: pujadeta constant i camions. Sort que almenys no fèia sol. Però anàvem tant espaiet que semblava que no avançàvem! Als pocs quilòmetres vam haver de fer una parada d'emergència a una benzinera, perquè realment, així no podíem continuar, amb sort arribaríem al següent poble. L'objectiu d'arribar a Castelló s'esvaia. Vam comprar-nos alguns dolços, sucs i aigua, i de passada, vam fullejar un planol, perquè el que teníem era de Catalunya. Bé, semblava no quedava altra alternativa: havíem d'avançar 50 km més, fins a Oropesa; allà ja hi havia tren i veriem què fèiem.

El camí fins a Torreblanca va ser un suplici: molts dolors, desànim, rampa, pujadeta, trencacames, camions... així que cada poc de temps fèiem una petita parada per estirar i descansar alguns minuts. Pintava molt negre tot. A més, ens anàvem acostant a una serralada de muntanyes bastant altes... Però ja ho diuen, que "todo lo que sube baja", i la baixada va ser com mèl de romer! jaja. A partir de Torreblanca, van deixar la nacional, i amb una mica de pluja ens vam ficar per caminals entre mig dels camps de tarongers, cercant Oropesa.

Allà vam anar directes a l'oficina de turisme per aconseguir un mapa de la comunitat i ens vam informar de que hi havia una via verda que arribava fins a Benicàssim. Visca! No haviem de tornar a la nacional ni pujar aquelles muntanyes!! Encara que ja portavem molts quilòmetres, plovia a vegades i teníem fam, vam decidir arribar a Benicàssim.

La via verda era genial, molt bonica i fàcil.

Ja a Benicàssim vam menjar en una terrasseta del passeig marítim com dos senyors. I la migdiada la fam fer a la platja. A la tarda, quan ja estavem eixint de del poble, direcció Castelló, es va posar a ploure. Així que ens vam dirigir cap a l'estació de tren de Benicàssim, per fer el curt trajecte en tren. Aquesta estació estava a les afores del poble. I esperant, van passar gairebé 2 hores! I des que vam arribar a l'estació no havia plogut, quina ràbia! Havíem perdut tota la tarda, per culpa de la no-pluja, i per culpa de renfe. Però com no passa cap regional en tota la tarda per Benicàssim? Qué fort! Bé, vam possar les llumetes i vinga! En menys d'una horeta vam fer els 20km. Totalment ja de nit, a Castelló, i bastant asquejats, vam decidir anar en tren fins on hauríem arribat si no hagués passat cap imprevist. Ens va tocar fer nit a Sagunt, a un hotel de tres estrelles regentat per xinessos, que ens va costar super barat, 35 euros l'habitació amb un garatge on deixar les bicis!

Havíem decidit que el dia següent tornaríem en tren cap a enrere a pedalejar el que havíem fet en tren.

Dia III: Miami Beach- Vinaròs

mmm, bonica casa de Vinaròs
Ja estem més a prop de València que de Barcelona!

El Sénia!


Ja hi som al País Valencià!

Menjant al delta de l'Ebre

Lo riu Ebre a Amposta ;)

Ens aixequem a l'hostal. Avui no hem de perdre temps desmontant la tenda, però aprofitem aquest temps per una bona dutxa refrescant! L'esmorçar de sempre: gel energètic, suc i fruits secs. Comprem aigua fresca a la benzinera i a pedalejar!

Pensava que després d'haver descansat a un llit, el dolor del genoll s'hauria esfumat. Però no! Aquest prometia ser un dia llarg i dur. Cada pedalejada era un sofriment. I a pocs quilòmetres comencen les primeres costes. Recorde que va ser bastant fotut. No avançàvem a bon ritme, i més estaven els meus dolors. Després de 20 quilòmetres llarguíssims arribem a l'Ametlla de Mar. Fem una parada obligatòria per acumular energies. Ja estem a tocar el Delta de l'Ebre! Qui ens ho anava a dir, que en tres dies arribaríem! Una vegada a l'Ampolla el camí ja és molt més fàcil. Tot és pla. I nosaltres que el dia anterior ens emocionàven al pensar en la possibilitat de fer nit al Delta, i abans de menjar ja hi som! El dolor de genoll persisteix, però ara ha passat al genoll esquerre també, disminuint al dret.

Just abans d'arribar a Amposta passem per l'Aldea. Quin poble. No faré més comentaris.

Des d'Amposta ens dirigim a Sant Carles de la Ràpita per una carretera comarcal. Abans d'arribar-hi, parem a menjar i descansar al Delta. Que bé que vam menjar i dormir!

Amb dolors però feliç d'estar a punt de sortir de Catalunya arribem a Sant Carles, on hem de fer una parada per recargar aigua fresca. El que ens va costar trobar una benzinera, mare de Déu!!

I uns 15 km després d'eixer de Sant Carles... passem el Sénia!! Ens parem i fem les fotos de rigor. Quina alegria! Sentia que ja havíem arribat! Deixem la nacional i trobem una carretera que va al costat de la mar. La seguim i arribem a Vinaròs. Ja hem completat de sobres la jornada. Amb mal de genoll, però exultant de felicitat trobem un lloc on passar la nit. Segons els nostres plans, demà podem fer nit a Castelló.

La metereologia ens ha respectat. Es veu que està plovent més al sud, i allà ens dirigim. El dia ha estat intens, però ha valgut la pena.

Dia II: Sant Sadurní d'Anoia- Miami Beach

Ruta dia II

Adéu Miami Beach!
Tarragona

Chiri i jo a Tarragona

Descansant a un parc

Anfiteatre de Tarragona

Aleluia!! Una senyal de la Via Augusta que ens trèia de la nacional

Arc romà. Via Augusta transformada en N-340

Primera indicació de València!!!

Al matí, eixint de Vilafranca del Penedés


Bon dia! La nit al camp de vinyes va ser perfecta. Al estar cansadets, vam fer com les gallines: en anar-se'n el sol, a dormir! Al matí el despertador va sonar a les 5.15, com ho faria des d'aleshores. Un esmorçar ràpid, recollir-ho tot i eixir a pedalejar! Vam tenir molta sort perquè el camp d'enfront estava sent fumigat per un tractor. De bona ens havíem salvat!

El camí fins a Vilafranca va ser prou acceptable, alguna petita pujadeta però ja està. Una vegada a la ciutat, ens vam perdre un poquet, sort que va aparèixer el nostre salvador: un home que era "del rotllo". juas, juas, juas! Va ser una autèntica xorrada, però ja vam tenir conya per a la resta del dia. Simplement estavem parats, decidint cap a on anar, quan un senyor amb traje se'ns va apropar i ens va ajudar dient-nos algo així:

- És que us he vist perduts, així amb les bicis, i com que jo també sóc del rotllo

Doncs ja està, però aquest final de frase va donar per a molt! Moltes gràcies home del rotllo!!

Fins a Tarraonga ja no hi havia pèrdua: tota l'estona comarcal i nacional. El problema va ser el meu mal de genoll. La cama dreta em feia molt de mal. Fins a pocs quilòmetres de TArragona, tot va anar, com ja he dit, sense gairés problemes, però no sabem com, vam acabar ficats en una espècie de circumvalació- autovia. La mort! Pujadeta contínua, molt de sol, cap lloc on aturar-nos... Per sort vam veure un cartell de la Via Augusta i... era una carretera que baixava fins la costa, amb ombra!!! Arribats a Tarragona i després de pujar alguna rampeta més, vam arribar al centre mateix de la ciutat. Allà hi havia un parc amb gespa, on vam dinar i dormir molt!

Pensava jo que després d'haver descansat, tindria el genoll millor, però no! La pedalejada de la tarda va ser un suplici, però s'havia d'avançar! Sort que anava amb Chiri, i m'ogligava així a continuar que si no...

Doncs aixi, poquet a poquet, vam fer quilòmetres i quilòmetres: vam passar per darrere de Port Aventura, atravessar Salou, etc. La nostra idea era de dormir a un càmping, ja que el dia havia estat un èixt en quant a quilometratge, però vam acabar dormint a un hostal a MIami Beach! Què és Miami Beach? Ni idea! Un poble? Urbanitzacions? Les dues coses alhora? Siga com siga, vam dormir en llits, ens vam dutxar i sopar com senyorets i les bicis estavem ben guardadetes a l'hostal.

Dia I: Barcelona- Sant Sadurní d'Anoia

Plànol ruta

Netejant-nos al campament de nit a un vinyedo de Sant Sadurní d'Anoia
Preparant la nostra especialitat: pasta amb tonyina. "Acampats" al pàrking d'un restaraunt a Gelida

Final de la via del riu Llobregat: el Pont del Diable, de l'època Romana (inici de la Via Augusta)

Cascadeta al riu Llobregat

Creuant les vies del tren a Bellvitge

L'alarma va sonar a les 5.15 am, com ho faria de forma habitual a partir d'aleshores. L'equipatge i les alforjes estava ja preparat des de la nit anterior, però encara així s'havia de fer un últim recompte. Un desdejuny normal, res d'extrany ni massa potent, i ale, a muntar les bicis al pàrking. Sort que hi era Gemma! Perquè ens va haver d'ajudar a col·locar vàries coses, a posar-nos cremeta, a fer-nos fotos... Una vegada ja fora del pàrking amb tot llest, a rodar!! Vam eixir del barri de Sants direcció Gran Via cap al rio Llobregat a l'alçada del Prat. El recorreriem pel passeig de la vora fins a Martorell, on enganxaríem la Via Augusta. En teoria era un primer tram bastant fàcil, però no contàvem amb diverses obres que tallaven continuament el camí. Per sort ens vam trobar amb varis grups de ciclistes, que ens van ajudar a trobar el caminet correcte. A Martorell, vam esmorçar al pont del diable, un pont de l'època romana. A partir d'aquest punt, el que havíem de seguir era la ruta que m'havia descarregat d'internet: havíem de travessar el poble, més o menys, i seguir al costat del rio Anoia. En un principi pareixia que no tindriem problemes, doncs trobavem tots els punts marcats, però va arribar un moment que la cosa es va complicar. De nou, perduts, ens van rescatar un grupet de ciclistes que molt amablement ens van portar fins a Gelida, i ens van recomanar que en lloc de seguir allò que teniem marcat, agafessim la carretera comarcal, que era poc transitada i ens portava directe al nostre següent punt important: Sant Sadurní d'Anoia. Gelida està situat damunt d'una muntanya, així que van decidir fer parada per descansar i menjar a baix, al costat d'un benzinera. El pàrking d'un restaurant va ser on vam muntar el nostre campament: esterilles estirades i au, a dormir fins l'hora de menjar! Una vegada descansats, van treure el hornillo i vam cuinar uns macarrons amb tonyina boníssims! D'entradeta ens vam fotre uns mejillones amb pà que fèien goig, i de postre un plàtan.
Sort que vam fer aquesta parada, perquè després d'uns trencacames impressionats a Gelida, van arribar unes baixadetes molt agraïdes fins a Sant Sadurní. En aquesta poble ens van tornar a perdre buscant la comarcal cap a Vilafranca. Quan estaven a punt de ficar-nos a l'autopista, van topar amb marroquí que molt amablement ens va guiar amb el seu cotxe fins l'eixida del poble, on ja podiem agafar la comarcal. Quan es va enterar que volien arribar fins a Alacant, es va oferir a comprar-nos alguna cosa en un bar. Això és amabilitat extrema!! Com que ja era tard, només vam sortir del poble, ens vam ficar a un camp de vinyes a muntar la tenda. El sopar va consistir en un bon entrepà de paté amb trocets de fuet. Quina fam! Eixa nit vam dormir de categoria perquè havia estat un primer dia bastant dur.

Hogar, dulce hogar

Hola!
Doncs sí, ja hem arribat. Finalment no continuarem fins a Alacant, les ganes d'haver arribat a casa han pogut més. Cada dia ha estat un repte que hem superat i estem molt orgullosos de nosaltres mateixos, doncs la veritat, no pensavem que arribariem en tan poc temps (quatre nits i cinc dies). Hem de partir de la base que som gent totalment inexperta i sense entrenament! Vale que no hem estat pujant ports de montanya, però 100 km per dia carregats no estan gens malament!! Haver superat amb relatiu èxit aquesta aventureta ens anima a fer-ne de més en el futur!