Me lo como tó! Hem arribat a València!
Som uns champions!
Al costat de l'autovia. Indica "València centre"
Per la carretera de Llíria, camí de València.
Castell de Sagunt.
Al dependre la nostra eixida de l'horari del tren i de la bona gent de l'hotel que ens havia d'obrir el local on estaven les bicis, van aprofitar per no matinar tant. L'esmorçar va ser a l'habitació i després, camí a l'estació a agafar un tren que ens portés cap a enrere.
Van baixar abans d'arribar a Castelló, a Xilxes. D'allà, seguint una carretera costera, van pedalejar direcció a Sagunt. En mig d'una urbanització va començar a ploure! Com van poguer ens vam refugiar i protegir les alforjes amb plàstics. Per sort l'aigua no va durar molt, i a l'estoneta estavem de nou pedalejant.
Ja es vèia l'imponent castell de Sagunt, dominant tota la zona. Igual l'immens exèrcit d'Annibal va passar pels mateixos camins que nosaltres! O seria més correcte al contrari?
Una vegada a Sagunt, de nou, ens van indicar que la millor manera d'arribar a València sense trepijar la nacional era l'antiga carretera de Llíria.
Efectivament, un caminal tranquil i sense trànsit. Vam fer uns quants pobles així i, arribat el moment, vam agafar una nova via verda que arribava, gairebé, a les portes de València.
Veure els cartells d'entrada a València va suposar una gran alegria!! Era com si ja estiguesim a casa! I encara ens faltàven 100km!
Era molt aviat, les 12.00 més o menys, però Chiri tenia uns amics i vam anar a la seua casa. El pla era menjar un arrosset a prop del Cabanyal. Ens vam atipar moltíssim d'un arròs negre expectacular i entre una cosa i una altra sortíem a les 19.00 de casa del seu amic amb una desgràcia: la camera de fotos va patir un accident en caure pel forat de l'ascensor. Com sona.
Al ser tan tard, li vam fotre canya i això de les 21h i poquet ja estàvem a Cullera. Havíem anat molt ràpid. Estava fent-se de nit i no hi havia cap càmping. Tampoc ho teniem fàcil per trobar un lloc on acampar, doncs la zona no era molt "segura", i els hotel també estaven molt lluny. Quedava, de nou, el recurs del tren. A Gandia segur que trobaríem algun hotelet. Chiri va proposar tornar a València a dormir a casa del seu amic, però jo em vaig negar. No volia tornar a València. Havia estat una mala experiència per a mi.
Eren més de les 23h quan vam arribar a Gandia. Al costat mateix de l'estació es veu que hi havia un hotel, però... ja estavem a Gandia! Hi erem al costat de Dénia! A les bicis portàvem llums així que... a pedalejar!!
El trajecte Gandia- Oliva el vam fer per la via verda que hi ha. I d'Oliva a Dénia per camins paral·lels a la nacional, menys a El Verger que vam agafar l'antiga carretera. Al polígon d'El Verger vam fer una paradeta "tècnica". No hi havia ningú per la carretera, menys un cotxe ple de gent, que va passar, i que vèiem que dóna la volta i s'apropa cap a nosaltres. "Mal assumpte" vaig pensar. En això que es para davant meu i el conductor em pregunta:
- Tú eres Julián?
- Sí- però qui cony és aquest que em coneix, vaig pensar.
- Sóc Oscar, el sobrino de Leo.
La mare que va! Quina casualitat! Resulta que Leo és l'amic meu de Els Poblets que estava fent la ruta de la seda en bici, i Oscar, el seu nebot, el va acompanyar fins a Itàlia. Només haviem parlat a través dels blogs.
Xarrem un poquet i ens acomiadem, que tots tenim son i volem arribar a casa.
Vaig dormir a cada de Chiri perquè no tenia claus de casa i els meus pares no hi eren.
A l'1.30, o així, vam fer la nostra arribada triomfal. Ens havíem fet una pallissa d'uns 140 km aquell dia. Ja no em fèiem mal els genolls, ni les cames ni res. Les ganes d'arribar havien fet desparèixes els problemes físics. Ho havíem aconseguit.
Havíen estat 4 nits i 5 dies de pedalejar.
