Dia IV: Vinaròs- Sagunt

Via Verda d'Oropesa a Benicàssim

Via Verda Oropesa- Benicàssim

València ja està a només una horeta ;)

Un poquet de dòpping no fa mal!

Penyíscola

Una dutxa de bon matí

La nit de Vinaròs va ser una de les més intranquiles de totes, entre altres coses, perquè va ploure. Al matí, vam continuar per la carretera de la costa fins a Benicarló, on a la platja, vam aprofitar per fer-nos una dutxeta.

Els dolors del genoll dret gairebé havien desaparegut, però els del genoll esquerre ara eren bastant forts. De totes formes, Castelló estava, relativament, a prop, i això ens donava ànims.

Passat Benicarló vam continuar per la carretera de la costa fins a Penyíscola, per després continuar cap a baix també per la costa, però... de Penyíscola no ixia cap carretera cap al sud!!! Havíem de tornar enrere per enganxar la nacional a Benicarló :( Això supossava refer uns 15 km en una pujadeta no molt forta, però contínua. Aquest ens va fer bastant mal, tant física com psicológicament. Una vegada vam entrar a la nacional, més del mateix: pujadeta constant i camions. Sort que almenys no fèia sol. Però anàvem tant espaiet que semblava que no avançàvem! Als pocs quilòmetres vam haver de fer una parada d'emergència a una benzinera, perquè realment, així no podíem continuar, amb sort arribaríem al següent poble. L'objectiu d'arribar a Castelló s'esvaia. Vam comprar-nos alguns dolços, sucs i aigua, i de passada, vam fullejar un planol, perquè el que teníem era de Catalunya. Bé, semblava no quedava altra alternativa: havíem d'avançar 50 km més, fins a Oropesa; allà ja hi havia tren i veriem què fèiem.

El camí fins a Torreblanca va ser un suplici: molts dolors, desànim, rampa, pujadeta, trencacames, camions... així que cada poc de temps fèiem una petita parada per estirar i descansar alguns minuts. Pintava molt negre tot. A més, ens anàvem acostant a una serralada de muntanyes bastant altes... Però ja ho diuen, que "todo lo que sube baja", i la baixada va ser com mèl de romer! jaja. A partir de Torreblanca, van deixar la nacional, i amb una mica de pluja ens vam ficar per caminals entre mig dels camps de tarongers, cercant Oropesa.

Allà vam anar directes a l'oficina de turisme per aconseguir un mapa de la comunitat i ens vam informar de que hi havia una via verda que arribava fins a Benicàssim. Visca! No haviem de tornar a la nacional ni pujar aquelles muntanyes!! Encara que ja portavem molts quilòmetres, plovia a vegades i teníem fam, vam decidir arribar a Benicàssim.

La via verda era genial, molt bonica i fàcil.

Ja a Benicàssim vam menjar en una terrasseta del passeig marítim com dos senyors. I la migdiada la fam fer a la platja. A la tarda, quan ja estavem eixint de del poble, direcció Castelló, es va posar a ploure. Així que ens vam dirigir cap a l'estació de tren de Benicàssim, per fer el curt trajecte en tren. Aquesta estació estava a les afores del poble. I esperant, van passar gairebé 2 hores! I des que vam arribar a l'estació no havia plogut, quina ràbia! Havíem perdut tota la tarda, per culpa de la no-pluja, i per culpa de renfe. Però com no passa cap regional en tota la tarda per Benicàssim? Qué fort! Bé, vam possar les llumetes i vinga! En menys d'una horeta vam fer els 20km. Totalment ja de nit, a Castelló, i bastant asquejats, vam decidir anar en tren fins on hauríem arribat si no hagués passat cap imprevist. Ens va tocar fer nit a Sagunt, a un hotel de tres estrelles regentat per xinessos, que ens va costar super barat, 35 euros l'habitació amb un garatge on deixar les bicis!

Havíem decidit que el dia següent tornaríem en tren cap a enrere a pedalejar el que havíem fet en tren.